No volia anar a sopar...

Avui tinc sopar de l’escola. Ja fa 20 anys que vam deixar enrere aquella presó on vaig complir condemna fins els 18. A través de facebook uns quants companys de l’època han anat recopilant les dades de tota la promoció i han organitzat un sopar.

Jo ni vaig contestar els missatges. Però un dia em va trucar en César, l’únic bon amic que conservo d’aquells anys. Vindràs al sopar, oi? Ha suplicat per telèfon. No se m’ha perdut res, a mi, en aquest sopar, jo passo, tio.

Però en César sap, no sé com s’ho fa, però sap donar-li la volta a tot. No m’hi he pogut negar. Fes-me aquest favor, tio. Ens riurem una mica de tothom, i ve la Maria Subirana!! Llavors jo era un babau, i tartamut, la Subirana va passar de mi, però ara serà diferent. A més sé pel facebook que s’ha separat del Martínez, així que és la meva oportunitat. M’ha embolicat, com sempre…

Hem quedat de trobar-nos al restaurant. Entro i en César encara no ha arribat. Saludo alguns companys. Osti, estàs igual, com t’ho fas? No passen els anys per tu, menteixo. I que és de la teva vida? Casat?

Busco la meva taula, en César no arriba…

Ja assegut, sento el mòbil a la butxaca, bzzz. El trec dissimuladament. Whatsapp d’en César.

Ei tio, no arribo! Ho sento!

He tingut pinyo amb cotxe.

Jo bé, però cotxe mort.

Esperant grúa. Ho sento!!

Saluda la Subirana de part meva!

Serà cabró…

I aquí em teniu, assegut en aquesta taula, envoltat de gent que ni em va ni em ve, esperant un sopar al que no volia venir. A la meva dreta no hi ha ningú, en César, i a l’esquerra tinc aquella noia, com es deia?, un pel rareta, molt bona en matemàtiques. Miro discretament el nom al seu cobert. Sara Guindal. Miro llavors al meu voltant, crec que estic a la taula dels raros, els frikis, que diríem ara. Sí, jo era un d’aquests raros, llavors.

Per fi porten alguna cosa per menjar. Començo a provar el que em posen davant no gaire atent a la conversa de fons. M’agrada la cuina moderna. Tanco els ulls i jugo a endevinar. Una gamba. Puc sentir el gust intens del mar, la textura suau, que es desfà a la boca, envoltada d’aquesta amalgama de fil cruixent que sembla com un niu d’ocell. Una miqueta de bon vi blanc per acompanyar. És un vi semi-sec. Quan travessa el paladar deixa unes notes lleugerament afruitades que em pugen fins el nas.

La Sara em parla, com estàs? Com va la vida? Jo li responc preguntant-li a ella. És professora a la universitat, fa classes d’àlgebra a la facultat de matemàtiques, com no. És casada, amb dos fills.

Ara porten uns petits gots amb diverses cremes. Verdures probablement, passo. Oh, crec que tastaré aquests canapès de foie. Em fico un a la boca. Avui dia res no és el que sembla. El foie ha resultat tenir gust de cigrons. Pernil,un clàssic, amb pa amb tomàquet. Compensa el disgust de fa uns minuts. Una mica més de vi.

Porten el primer plat. Amanida. Però no una amanida qualsevol. Aquesta és de tots els colors. Hi ha verd, vermell, taronja, groc, fins i tot un rosa pàlid en forma de salsa per sobre. Em concentro en el plat. Deixo que l’alvocat es desfaci contra el paladar, untuós. Els raves, uf, em costen una mica més, amargs i un punt picants, i quan els paladeges és com si estiguessis menjant terra mullada, però la textura cruixent és agradable. Brots d’enciam fulla de roure, insípids si no fos per aquesta salsa rosada que ho amara tot.

I tu que fas a la vida? T’has casat? La Sara vol saber coses de mi. No l’interessa la meva vida, però és educada i prova de mantenir una conversa. A mi em venen ganes de jugar, i m’invento una vida que no tinc. Bé, sí, estic casat. La meva dona és nigeriana. Ens vam conèixer fent de cooperants, no a Nigèria no, a Etiòpia, tenim dos fills. Es clar, negrets. Ara vivim a Barcelona, jo treballo al clínic. No, ella no és metgessa, fa de traductora. Tot mentida. Per fi porten el segon plat. Em posen davant un meravellós entrecot. Per acompanyar la carn un rioja, sobri, que es passeja aspre per la meva boca, i em crema lleugerament la gola quan per fi me l’empasso. Una mica més de vi, si us plau. La carn és realment bona, tendra, molt poc feta, sagnant. No necessitava res, aquest entrecot, però la salsa gorgonzola que el marida està deliciosa. Menjo i no parlo gaire amb la Sara. Ara conversa amb en Mingo, a la seva esquerra. Sí que me’n recordo d’aquest, tothom reia amb ell, llavors. O potser es reien d’ell, no sabria dir. A totes les classes hi ha un pallasso; el Mingo era el nostre. Sento de fons com explica alguna moguda a la feina amb el seu jefe, la Sara riu. Jo segueixo bevent d’aquest rioja. Miro al meu voltant, i de sobte em trobo la Maria Subirana, a la taula del fons. Sembla que m’està mirant, però no crec. No és que sigui la dona més guapa que m’hagi trobat, però té uns ulls negres, i una manera de mirar que et fa sentir el tio més guapo de la festa. Desvio la mirada i penso en el cabró d’en César, que m’ha deixat plantat. No tindria ni una oportunitat amb la Subirana. Més vi, si us plau.

Porten les postres. Tres mini pastissos de tres xocolates diferents. Avui és el meu dia, la xocolata em pot. El primer que em menjo és de xocolata blanca, massa dolça. El segon és com una mena de brownie amb tot de petits fruits vermells per sobre. L’acidesa de la fruita convina bé amb la xocolata. He deixat pel final aquest de xocolata negra pura, la meva favorita. La barreja dolça i amarga impregna la meva llengua, les dents i el paladar. Hi ha alguna cosa picant entre mig que li dona rock and roll, com diu aquell. Tanco els ulls i assaboreixo aquest festival amb delit. Ara toca el cava, com no. En Mingo s’aixeca. Fem un brindis!! Pels megacracs del 97!!

Algú agafa un micro i comença a recordar anècdotes i batalletes que no m’interessen. Jo bec cava, molt.Tot es fa nebulós a partir de llavors.

De sobte em desperto, no sé on soc, el cap em bull. Estic a un llit que no és el meu. Passats uns segons els ulls se’m fan a la penombra. La meva roba és pel terra, entre mig d’un vestit negre que no reconec, de la meva dona no és. Em tombo. La Maria Subirana dorm al meu costat, nua. La miro confiat ara que dorm. Què bona que està.

Agafo la roba i surto de l’habitació. Em vesteixo ràpidament. En César em ve al cap de sobte. Demà li explicaré tot. La Maria em va donar records per tu. S’ha engreixat, res a veure amb la de fa 20 anys. No et vas perdre gran cosa. Em va dir que era una pena que no haguessis pogut venir al sopar.